Aquest és un llibre sobre una família francesa que als anys vuitanta solia passar les vacances en una autocaravana, una casa amb rodes, recorrent Itàlia, Portugal, Espanya, Grècia, el Marroc... És una història personal, ja que la família és la de l’autor quan era petit, però també és una història col·lectiva, perquè totes les famílies aspiren a acariciar la felicitat durant les vacances. També és un llibre sobre la infantesa com a paradís perdut; un homenatge de l’historiador Ivan Jablonka als seus pares; una reflexió sobre la relació entre generacions i sobre el moment en què un mateix esdevé pare i assumeix una responsabilitat envers els fills. En aquestes pàgines hi ha una mirada històrica sobre França i Europa (i, també, pinzellades sobre els Estats Units). S’hi entreveuen els horrors del passat –el pare de Jablonka va ser un orfe de la Shoà– i l’esperança de poder construir un món millor.
Després de la crònica punyent de Laëtitia o la fi dels homes, Jablonka agafa aquí com a punt de partida l’experiència personal. I construeix una obra concisa, estructurada en capítols breus, amb aire de quadern de notes, però que és un autèntic compendi d’experiències universals. El resultat és un text mestís que es mou sinuós entre la narració íntima i l’assaig sociològic i cultural. I és en aquest encreuament de gèneres on brota la força literària de l’obra.